Brussel·les i el pànic sostingut

Dissabte no vaig sortir de casa. Ho faig sovint després d’una setmana de feina, però aquest cop no puc negar que, havent-hi Barça-Madrid, (i Depor-Celta!) una de les raons que em van fer quedar-me a casa va ser l’alerta terrorista. I, a més, el fet que no hi hagués metro acabava d’arrodonir la jugada. A casa, com enlloc.

Avui diumenge he sortit de casa, aquí a Etterbeek, a la plaça de sota casa. Un restaurant obert, també les botigues d’alimentació i fins i tot el supermercat que obre els diumenges i festius. Normalitat a mitges. Poquíssima gent a la plaça, els bars tancats i molts pocs cotxes. Fins i tot l’incombustible kebab era tancat. Però ja no ha estat un dia de descans. Com jo, molts habitants de Brussel·les hem estat especialment atents als mitjans de comunicació. Què està passant? Quan s’acabarà? Estem segurs?

El problema de tot plegat és saber en quin moment això s’ha acabat. Restringir les llibertats per garantir la seguretat provoca un fet inevitable: en algun moment les mesures excepcionals s’acaben. Calen mesures efectives que no comportin un tancament de la ciutat (el hashtag en anglès ha estat #BrusselsLockDown).

Quan hi ha un atac (com el de Mali o el de París) les primeres hores i dies són una transició cap a la normalitat. A Brussel·les aquests dies no ha passat res i ha estat precisament el govern qui ha alertat (per garantir la seguretat) la població. Segur que hi ha raons per fer-ho, però aquest estat de pànic sostingut és certament horrible. Ràbia, pena, por.

Demà la ciutat seguirà a mig gas. Sense metro, cinemes o teatres oberts i amb el Parlament, la Comissió i el Consell amb poca activitat. Molta gent treballant des de casa. A mi em tocarà agafar un tren cap a Estrasburg, on hi haurà sessió plenària de l’Eurocambra. Aquesta sensació estranya es mantindrà fins no sé quan. Que tot passi aviat.