Riazor. Dissabte 14 de Maig de 1994. Depor – València. Última jornada. Últim minut del partit. Penal a favor del Deportivo. Nervis a la graderia. A la banqueta, amb els ulls mig plorosos, Arsenio Iglesias veu la Lliga a tocar. El primer llançador de penals era Donato, que ja havia estat substituït. Els següents a la llista, per aquest ordre, Djukic i Bebeto. La jerarquia va ser respectada i el serbi Miroslav Djukic es va situar darrere la pilota. Entre els tres pals, José Luís González Vázquez –conegut com a González–, porter del València. Xut ras i al mig, que intercepta González. Drama blanc-i-blau. La Lliga s’esvaeix. Alegria desfermada al Camp Nou.

Cada 4 anys a Galícia es torna a repetir la situació de tensió i incertesa del penal de Djukic. Aquell Depor que estava a punt de guanyar la Lliga contra el Barça del Dream Team bé podria ser l’esquerra gallega, que s’ha quedat sense aconseguir el canvi polític des de la victòria de Feijóo l’any 2009. 11 anys de gestió popular que s’han viscut entre importants rumors d’una possible candidatura del President de la Xunta a liderar el seu partit a nivell estatal. La sortida abrupta de Rajoy de Moncloa no va permetre Alberto Núñez d’arribar a Gènova amb l’aire de favorit que hagués desitjat. Fins i tot, el passat juny de 2018 va comparèixer en roda de premsa per anunciar la seva renúncia a disputar la presidència del PP. Enguany, mentre anunciava la seva candidatura a la Xunta, Feijóo treia pit de tots aquests sacrificis que, segons ell, ha fet per Galícia. El candidat popular afirmava que l’any 2016 va imposar-se al “bloqueig” vigent a Espanya, que l’any 2018 va decidir quedar-se a Galícia, i que enguany ha tornat a prioritzar Galícia. Un galleguisme sobrevingut i, com a mínim, instrumental. Cíclicament, sobretot quan toquen eleccions, el PP gallec treu pit i parla del seu compromís amb Galícia. El seu principal missatge de precampanya, al mes de març, va ser “Galicia é moito”. Sovint, fins i tot, s’atreveixen a utilitzar la paraula “país” per referir-se a la comunitat autònoma gallega. Vés per on.

El PP gallec afirma, a més, al seu compte de twitter, que és el partit polític que més s’assembla a Galícia. Al marge d’aquesta atrevida reflexió, és cert que el PP ha guanyat totes les eleccions autonòmiques des de la seva fundació (1989) i només ha cedit la majoria absoluta en una ocasió (2005). Una hegemonia política molt clara i que beu de la conformació de la primera Xunta autonòmica, del pas de Fernández Albor d’UCD a Alianza Popular i, òbviament, del PP de la boina y el birrete de Manuel Fraga.

Per tant, a la banda del centre-dreta tenim un Partit Popular amb un candidat “casat amb Galícia” i amb una estructura envejable, una verdadera màquina de guanyar eleccions. El PP de Feijóo, però, no ha superat mai la barrera del 50% dels vots, com sí havia fet Fraga als comicis de 1993, 1997 i 2001. I aquí és que podem parlar de les possibilitats de l’esquerra per accedir al poder a Galícia.

L’esquerra política gallega compareix dividida a les eleccions al Parlament. Certament, la situació hagués pogut ser pitjor, tenint en compte l’animada vida interna de les confluències rupturistes (quina premonició!), Podemos, Esquerda Unida i Anova. Malgrat tot, les tres llistes presentades finalment capturen tot l’espai de l’esquerra nacional gallega i, combinades postelectoralment, podrien fer fora Feijóo de Monte Pío.

Percentatge de vots de forces d’esquerra i dreta a Galícia (1993-2016). https://public.flourish.studio/visualisation/1513617/

Una dada rellevant és que l’esquerra, si sumem els seus vots, no ha baixat del 45% dels de vots des de l’arribada de Fraga al poder. Qualsevol radiografia de Galícia no hauria de fixar-se només en l’hegemonia popular, sinó també en la resiliència i l’existència sostinguda d’un electorat crític amb el lideratge conservador. Una meitat del país al voltant d’un projecte de centre-dreta, capaç d’articular-se partidàriament i amb presència a tot el territori. L’altra meitat –d’esquerres- és plural, sota diferents marques electorals que pateixen crisis internes periòdiques i on la renovació de lideratges ha estat acceleradíssima la darrera dècada.

Resultats eleccions generals a Galícia de novembre de 2019

Entendre Galícia com a dos meitats en eterna competició ens retorna a la imatge de Djukic davant la porteria. Les eleccions al Parlament de Galícia són com una mena de penal perquè les acaba decidint un percentatge molt petit de l’electorat. En aquest sentit, cal afegir que si observem els resultats de les províncies gallegues a les eleccions generals, la dècada 2010-2020 ha estat marcada per les victòries aritmètiques de l’esquerra. Malgrat tractar-se d’uns comicis diferents als autonòmics, el PP gallec va obtenir gairebé un 32% dels vots a les eleccions del passat mes de novembre –per un 7,8% de VOX i un 4,32% de C’s-. Sumats, al voltant d’un 45% de l’electorat. Una xifra insuficient per garantir una victòria de Feijóo.

L’enquesta del CIS feta pública el passat 25 de juny suma una dada clau al voltant d’aquestes eleccions. Més d’un 40% dels electors no tenen decidit el seu vot. De fet, el nombre de persones que responen que “no saben” què votaran és superior al d’aquells que afirmen que optaran pel Partit Popular. Els indecisos, de fet, són els electors més joves, que demostren un suport superior a opcions com el BNG. Un escenari obert marcat per la gestió de la COVID-19, que sembla haver reforçat el liderat de Feijóo.

Intenció directa de vot a les eleccions al Parlament de Galícia. CIS, juny de 2020.

La preocupació del PP pels votants de VOX i Cs, que amb tota probabilitat no entraran al Parlament d’O Hórreo, és fundada. La clau, al final, la tindrà l’electorat capaç de triar el PSOE a les eleccions generals però que confia en el PP a la Xunta; molts d’ells actualment indecisos. Aquest swing vote, de preferir finalment l’opció del canvi, podria ser definitiu. Pesaran els 11 anys de gestió de Feijóo i les manifestacions contra la seva política social –per exemple, en matèria sanitària-? Quin rol jugarà la gestió de la pandèmia? Serà capaç Ana Pontón (BNG) de fer el sorpasso al PSOE?

Miroslav Djukic comença la carrera fins la pilota. És a punt de xutar i…


Fa quatre anys vaig escriure un article similar -amb la mateixa ideal central- a Finestra d’Oportunitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s