Quan van néixer, internet ja existia. No saben el que és un Pentium 2 i pensen que la carrera de Steve Jobs comença amb la presentació de l’Ipod. Estic parlant de la generació Z, d’aquells que han viscut darrerament la seva adolescència (o encara l’estan vivint). No hi ha un acord científic concloent, però podem definir aquesta generació per haver nascut després de 1995, haver conegut des de sempre les xarxes socials i per ser eminentment individualistes. Ep, i que ningú s’enfadi: són tendències!
Aquest darrer lustre hem conegut la manera de procedir políticament de la meva generació (l’anomenada Generació Y o Millenials) mitjançant moviments polítics com el 15M, Occupy Wall Street o les mobilitzacions d’estudiants a Xile. Aquesta revolució dels joves ha donat pas a Parlaments menys envellits, on cares conegudes de la política actual són joves. Per posar dos exemples: Inés Arrimadas va néixer el 1981, Quim Arrufat i Gabriel Rufián el 1982, Íñigo Errejón el 1983 i Irene Montero el 1988.
Xarxes socials
Les grans mobilitzacions ciutadanes del nostre temps s’han organitzat mitjançant les xarxes socials. Primer, un esdeveniment de facebook. Després, un hashtag a twitter. Posteriorment, una cadena de missatges privats a twitter, convidant a utilitzar un hashtag i a participar d’un esdeveniment. Aquesta mena de funcionament social comença amb els SMS i els correus electrònics i el famós efecte “PÁSALO“. A Espanya el Partit Popular sempre guardarà un record especial d’aquesta paraula.
Whatsapp s’ha convertit en una eina de reforç, capaç de portar les tendències de twitter o els esdeveniments de facebook a un usuari menys connectat. Els missatges individualitzats mitjançant la xarxa mòbil fan que l’estat d’opinió que es crea a twitter arribi a periodistes de totes les plataformes però també a iaies i mares. La generació del baby boom n’és un exemple; són aquells més proclius a creure’s i compartir qualsevol informació que els arribi per whatsapp. La viralització de la política segur que ha creat molts malentesos en grups de whatsapp familiars (per la lectura interessada i per la deformació de fets d’alguns continguts).
Creació d’opinió a la xarxa
Empreses, moviments socials, partits polítics, ONG’s i d’altres entitats utilitzen les xarxes socials per donar a conèixer el seu missatge, el seu producte o la seva manera d’enfocar un determinat aspecte de l’actualitat. Per a fer-ho, utilitzen els seus perfils corporatius, però no només. Evidentment, la individualització de l’accés a la informació (mitjançant smartphones, tablets o laptops) iguala la capacitat de influència dels usuaris (ja sigui un perfil personal o un perfil d’una empresa, per exemple). Aquest fet fa necessari que hi hagi més d’un emissor: cal que l’usuari no només sigui passiu, sinó que comparteixi i interpreti aquell contingut original.
La Generació Z, la generació youtuber
Qualsevol actor que vulgui difondre un missatge polític intenta, a dia d’avui, comunicar-lo directament de manera efectiva (aspirant a sortir a mitjans i a tenir moltes repiulades) i a que d’altres comparteixin el seu enfocament (amb tertulians afins a TV, ràdio i premsa i amb la comunitat compartint contingut a la xarxa). En aquest esquema bàsic ara haurem de sumar noves vies de comunicació.
La generació Z es caracteritza per un consum massiu de xarxes, però també per utilitzar les menys habituals (o les més noves). En detriment de facebook o twitter, acostumen a utilitzar més intensivament Snapchat, Youtube o Instagram, entre d’altres. El cas de Youtube és paradigmàtic: des de fa uns anys el fenomen youtuber és una realitat. Nois i noies joves es graven a si mateixos parlant sobre un tema i tenen milers de subscriptors i milions de visites. Normalment els protagonistes són més grans; els consumidors són en la seva majoria adolescents. Els més coneguts en castellà: ElRubius, Wismichu o Auronplay. En anglès, Pewdiepie.
Si no consumeixes televisió, ni tampoc ràdio, tens facebook però no el mires gaire i twitter no t’interessa, on t’informes? Doncs a Youtube. A dia d’avui, un noi o una noia de 15-16 anys és més susceptible de tenir opinions polítiques arrel d’un vídeo d’Auronplay que d’una piulada de Pablo Iglesias. I és més fàcil que es compri un determinat videojoc perquè l’ha vist al canal d’ElRubius que no pas perquè hagi vist un anunci a la televisió. Els fenonem youtuber és un gran creador d’opinió i de pautes de consum (fins i tot musical). Condicionaran el vot els youtubers en un futur proper? Tindrà una translació política el fenomen, tal i com l’empresa està arribant als canals de youtube?
En conclusió, caldrà estar atents d’aquesta transició generacional Y-Z, també pel que fa a la configuració d’un votant 3.0 que decidirà eleccions d’aquí a 10 anys -si tenim en compte les dues generacions-. De moment, els youtubers omplen teatres mentre acumulen milions de visites als seus vídeos. Però, qui no voldria que algú amb tanta reputació online parlés bé del teu missatge o producte? Acabarà algú votant una opció política a causa d’un vídeo d’Auronplay?
Silvio Falcón 