Hi ha un poema molt conegut (i bonic) de Mario Benedetti que es diu “Táctica y estratègia”. Parla d’amor i de la manera que té l’autor d’intentar cridar l’atenció de la seva estimada. Poesia llatinoamericana d’un autor que, des del meu punt de vista, encara no ha estat prou reconegut a nivell global. Més enllà de la poesia, Benedetti diferencia dos conceptes clau per interpretar les motivacions i les accions de qualsevol que vulgui aconseguir un objectiu. La tàctica, concebuda com a un moviment dissenyat a curt termini, o de curta volada; i l’estratègia, quelcom superior amb una sèrie de tàctiques relligades i relacionades entre si.
Benedetti planteja diferents tàctiques: ser franc, quedar-se en el record de la seva estimada, parlar i escoltar, observar-la… Però afirma contundent que la seva estratègia és en canvi més profunda i més simple: que algun dia, no sap com ni amb quin pretext, per fi ella el necessiti. Tot plegat, doncs, serveix a aquest únic objectiu últim: a un bé superior.
L’independentisme polític ha patit sovint d’un excés de tacticisme pel que fa a les reaccions de les entitats i els partits als esdeveniments del dia a dia. La llarga llista de dies històrics, 9-N inclòs, contribueixen a construir un imaginari però desdibuixen, sovint, l’objectiu final. El propi procés participatiu del 9N és ara vist per la ciutadania, amb la perspectiva que dóna el temps, d’una manera diferent que en el seu dia. Va ser negatiu pels interessos de l’independentisme? És clar que no. Va convertir-se en un punt d’inflexió clau per la consecució dels objectius polítics d’aquest moviment polític? Tampoc, perquè no va generar un mandat democràtic.
L’escenificació, en política, és necessària, recurrent i efectiva. Per arrossegar la ciutadania (o per la ciutadania poder arrossegar els polítics) calen demostracions (individuals o col·lectives) de confiança, així com gesticulacions. Per construir coalicions polítiques àmplies capaces de prioritzar una qüestió política cal audàcia però també símbols comuns i una certa capacitat de fixar l’agenda pública. El marc de Lakoff ho és tot: per créixer públicament cal que el tema on ets referència sigui hegemònic a l’agenda pública. Quant més se’n parli (i quant més preocupi o interessi als ciutadans), més ben parat sortiràs de les urnes. A priori, vaja. També val a l’inrevés: quant més preocupi un tema a la ciutadania, més capacitat d’entrar en l’agenda pública tindrà. Llavors tots els polítics en parlaran, sobretot els que creuen que són referència en aquell tema.
Però tot això no deixa de ser tàctica. Et dóna una certa capacitat per hegemonitzar l’agenda pública durant un període determinat. El cas més paradigmàtic és el dels economistes durant la crisi o el dels ecologistes durant catàstrofes naturals: són capaços de generar opinió només mentre el marc els és favorable. Un cop allò deixa de ser notícia, desapareix l’interès dels mitjans i perden influència. I com mantenir l’interès (i la implicació) en el procés d’independència?
Doncs, com deia Benedetti, amb una estratègia profunda i simple. Construir la idea de la República catalana com a quelcom irreversible és, per exemple, una mostra de la mirada a mig termini de l’independentisme. Deixant enrere els retrets de campanya, cal treballar en la definició del país que volem: com volem que sigui la República catalana? Com podem gestionar el pas d’una legalitat espanyola a la legalitat catalana? Què necessitem com a poble per autogovernar-nos? Com serà el nostre model municipal? I el regional? Quin nivell de pressió fiscal hi haurà en el nou país? República presidencialista o parlamentària?
Més enllà d’un acte de desobediència puntual o d’acatar una sentència del Tribunal Constitucional, l’independentisme cívic hauria d’insistir amb força sobre aquest punt. Potser no calen informes ni grans solucions en forma de reflexió: potser simplement cal que en pensem tots, la majoria, sobre aquestes qüestions. Bastir el discurs independentista ple de preguntes reals i apropar-les a la ciutadania. Omplir de certeses el dia 1 de l’Estat català.
Els dubtes raonables sobre la situació el dia D+1 són més útils a mig termini que les solucions polítiques màgiques o naives. I segurament les preguntes i els dubtes col·lectius contribueixen molt més a desenvolupar una societat civil implicada i mobilitzada que la tàctica del moment, practiqui qui la practiqui. La tàctica i la màgia en política sovint generen desencís ciutadà a mig termini; en canvi els dubtes raonables impliquen tothom en la seva solució. Potser ha arribat l’hora de desterrar la pràctica de treure conills del barret i ha començat el moment de l’estratègia profunda i simple.
El full de ruta de Junts pel Sí, presentat per la campanya del 27S, és un dels símbols d’aquest canvi de paradigma: el procés ja no el dirigeixen els dies històrics o els canvis de guió. Ara se segueix aquest roadmap; aquest full de ruta on es preveuen una sèrie d’esdeveniments en un període de temps determinat. Aquest punt d’inflexió no va ser prou comentat potser perquè a nivell comunicatiu té menys interès que unes negociacions fins a altes hores de la matinada o l’abraçada entre dos líders polítics.
La construcció de la República catalana té molt més a veure amb l’aprovació d’uns pressupostos autonòmics (amb l’estratègia correcta) que no pas amb un gest de desobediència aïllat i puntual (tàctica, una altra vegada).
Els propers mesos vindran noves oportunitats d’impulsar, reformular i repensar tot plegat. Caldrà deixar enrere els períodes electorals, que CDC culmini la seva refundació i la CUP tanqui la seva crisi interna. La qüestió de confiança és una bona eina per resetejar el moviment independentista mentre el govern treballa per crear les millors condicions materials per a la independència. El Setembre, un mes òptim per fer-ho. El mandat democràtic expressat el 27S haurà de rebre l’aval democràtic definitiu ben aviat i tots plegats hem de fer-nos les preguntes correctes per anticipar les problemàtiques que puguin esdevenir-se d’aquest moment de trencament.
Resiliència i estratègia. Les úniques eines que ens poden fer guanyar la partida a l’Estat.
Silvio Falcón 