Ja ha començat. D’aquí ben poc, el consum d’informació política i d’actualitat per les vies clàssiques (diaris, televisions i ràdio) passarà a ser secundari. S’imposarà la via social i les xarxes tindran un pes superior. Darrerament els experts en comunicació digital parlen de la necessitat d’una major interacció a xarxes socials, sobretot aprofitant les possibilitats de segmentació per tal d’arribar al públic més procliu a compartir el teu missatge. Facebook és molt interessant per treballar espais geogràfics delimitats o grups d’edat. Big Data.

Vídeo. L’audiovisual és el gran boom de la darrera dècada, des que es va crear Youtube ara fa 11 anys. Periscope o Facebook Video ara s’han sumat a l’equació, explotant la capacitat per emetre continguts en directe.

La meva tesi és senzilla: Youtube ja és la principal manera d’informar-se i consumir continguts del grup d’edat entre 12 i 20 anys, mentre no deixa de crèixer en altres grups d’edat. Aquests continguts acostumen a ser d’humor, sobre videojocs o d’altres tipus. I què hi té a veure la política?

Youtube ha desenvolupat un model de negoci exitós. El fenomen dels Youtubers només s’explica perquè, eventualment, pots accedir a uns ingressos fixes per visites. La influència en determinats àmbits comercials (videojocs o maquillatge, per citar dos exemples) fan que hi hagi anunciants i patrocinadors disposats a posar diners. La filial de Google ha sabut centralitzar la gestió de tot plegat, de manera que fa créixer la seva xarxa d’influència. També productores s’han llançat a Youtube buscant notorietat o ingressos econòmics a mig termini.

Qualsevol model de negoci en el món de la comunicació genera veus de referència. ElRubius, amb 19 milions de subscriptors arreu del món, n’és un exemple. El seu últim vídeo (publicat fa tres dies) ja té 6,8 milions de reproduccions. Per tant, dos elements clau: model de negoci i fidelitat de la comunitat. Curiosament, aquests dos aspectes són importantíssims per entendre la decadència dels diaris en paper, per exemple. La plataforma funciona, genera ingressos i fa que els youtubers no tinguin cap necessitat d’emigrar a altres mitjans i homologar-se (TV, ràdio, etc). És més, són els mitjans tradicionals els que necessiten youtubers, per atreure part de la seva audiència digital.

A la ràdio i la televisió fa molts anys que les forces polítiques han entès que han d’enviar persones (polítics o tertulians) capaços d’explicar el missatge del partit. Fins ara, però, a Youtube (al menys a Europa) no hem vist res semblant. Els partits es limiten a penjar vídeos de declaracions i discursos al seu compte… I poc més. Fa una setmana el Partido Popular va penjar un vídeo de Rajoy comentant, en roda de premsa, com veia el procés de formació de govern després de les eleccions. El vídeo només té 970 reproduccions. Recordem el vídeo d’ElRubius amb 6,8 milions de reproduccions en 3 dies.

I si ElRubius digués alguna cosa sobre política? I si entrevistés algun polític? De moment, això és només una hipòtesi. Ell no ho ha fet, però sí que ho ha fet un altre Youtuber (català, a més) que es diu Rush Smith. Ha entrevistat Pablo Casado, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Pedro Sánchez. Bé, ha jugat amb ells, els ha fet preguntes i ha vist un partit de futbol amb ells. El vídeo de l’entrevista/joc a Pablo Iglesias, per citar un exemple, té gairebé 300.000 reproduccions.

En conclusió, tot plegat només comença. Totes les plataformes són importants, però qui s’adapti pitjor als nous temps pot desconnectar d’una o dues generacions senceres.

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s