Marxo

Llàgrimes que, furtives, apareixen a destemps, quan ja sol, enfilo cap a casa. Ja m’he acomiadat. Dir adéu sempre és difícil. No en sé. I encara ho és més si tanques una experiència que és nuclear a la teva vida. Quelcom que t’ha forjat professionalment i políticament; que t’ha permès complir els teus somnis i alhora també t’ha posat molts entrebancs pel camí.

Era 2012. Vaig arribar a Brussel·les i al cap de pocs dies va caure una nevada increïble. Feien ganes de marxar; d’oblidar per sempre l’aventura europea. Certament, hauria estat bona idea. Quinze graus sota zero no són mai un bon pla.

Però em vaig quedar. I m’he esforçat. He tingut rols diversos i molta gent ha confiat en mi. Un honor i una responsabilitat.

No sempre he fet una feina excel·lent. M’he equivocat prou vegades com per aprendre. I al final, això és el que viatja amb mi, de tornada, cap a casa. La capacitat de tornar a començar, d’intentar fer-ho millor. Potser ara mateix necessitava un revulsiu, que espero m’arribarà a Barcelona.

M’esforço per ser a tot arreu, sempre, amb la gent que estimo. Brussel·les formarà part, sempre, d’aquells llocs propis. Deixo a Brussel·les pedaços vitals, com els que també han quedat a Ourense o a Barcelona. Identitats compartides. Sentiments líquids. Estabilitat efímera. Amistats per sempre. Una cervesa a Saint Gery i un dijous a Place Lux.

Maleta i cap a l’aeroport. Comença, per fi, el camí cap a casa.

Marxo.