Skip to content

El món no ens mira

Poc després d’entrar per la porta del Parlament Europeu aquest matí m’he creuat un company escocès. Anava acompanyat de dues persones que feien pinta d’estar de visita. M’ha saludat de manera efusiva i he quedat un pèl contrariat. He contestat i he seguit caminant, mentre escoltava “És col·lega meu, de Catalunya“. Els visitants responien interessats mentre s’allunyaven i jo ja no podia escoltar allò que comentaven.

El que ha canviat el procés a nivell internacional és que tothom sap ubicar amb força precisió qui som, què demanem i quins són els nostres objectius com a poble. El món no ens mira constantment, és clar que no. Ho ha fet i ho farà en moments puntuals; en moments importants. Les Diades massives, les eleccions del 27S o les impugnacions eternes del Tribunal Constitucional.

Ahir un altre company britànic em preguntava sobre què implicava el recurs del Constitucional a la Conselleria d’Afers Exteriors. Li vaig respondre que Catalunya portava molts anys fent Acció Exterior i que, en aquest cas, el recurs del govern espanyol no era una qüestió jurídica sinó que es tractava només del nom. Ell em va recordar un fet prou interessant. Durant les negociacions de la Constitució Europea, la Convenció que la va redactar va proposar la creació d’un Ministeri d’Afers Exteriors Europeu, que unifiqués l’acció exterior de la Política Europea de Seguretat i Defensa (PESC), del Consell i la Comissió Europea. Què va passar? Doncs que el Regne Unit (sí, el Regne Unit!) va pressionar per canviar el nom. No volien que fos un Ministeri. I li van acabar dient”Alta Representant de la UE d’Afers Exteriors i Política de Seguretat“, amb un servei d’ambaixades sota el seu comandament que se’n diu Servei Europeu d’Acció Exterior. Acció Exterior, Afers Exteriors, Alt Representant, Conseller, Ministre? No us recorda al debat que hem viscut a casa nostra? A la pràctica, la UE té ambaixades i té un perfil propi pel que fa a les relacions internacionals. Millorable, tot sigui dit.

Al cap i a la fi, el gran elefant a l’habitació és que Catalunya té un govern independentista amb mandat democràtic per fer la independència. Des de fora llegeixen cada cert temps què passa a casa nostra, tot i que sovint no entenen tot el soroll (unionista i/o independentista) que es genera. Però el més important no és que el món ens miri (que passa comptades vegades) sinó que certament hem entrat -per quedar-nos- en l’agenda internacional dels propers anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: