Aquesta setmana pren possessió el primer govern independentista de la història de Catalunya. No solament independentista d’ideologia o de projecte polític, sinó amb un mandat democràtic explícit per començar a construir la República catalana. Aquest fet és possible de l’única manera que podia ser-ho: amb generositat i mitjançant un pacte entre totes les forces polítiques independentistes. La tenacitat d’ERC, la generositat de Mas i la coherència de la CUP. La independència passa per una col·laboració -no exempta de friccions- continuada i de bona fe dels tres principals corrents de l’independentisme.
Però el govern de Carles Puigdemont afronta tres grans reptes que haurà de resoldre (total o parcialment) en solament 18 mesos. Al govern estaran independents proposats per ERC en assumptes clau com és el cas de Toni Comín (en la cartera de Salut) i Raül Romeva (conseller de relacions internacionals). Oriol Junqueras ocuparà una important vicepresidència, sota la qual gestionarà la conselleria d’economia i hisenda. Per la seva banda, la convergent Neus Munté serà portaveu del govern i consellera de presidència.
El primer repte al que s’enfronta el govern independentista és la construcció de les anomenades estructures d’Estat. El punt més important recau sobre la vicepresidència de Junqueras, que assumirà la consecució de la Hisenda catalana, amb la missió de recaptar els impostos dels catalans per part de la Generalitat. Aquest aspecte desbloquejaria tota la resta d’àrees de govern, ja que en l’actualitat, i segons declaracions del propi president d’ERC, el govern català només recapta i gestiona el 5% dels impostos que paguen els catalans. Sense autonomia financera, el futur Estat català no és viable. Per això també Junqueras parla sovint de la possibilitat (confirmada per Frankfurt) que el Banc Central Europeu pugui comprar deute de les Comunitats Autònomes al mercat secundari, fet que faria menys dependents les finances de la Generalitat del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) i, en definitiva, de les condicions que imposi el Ministre d’Hisenda espanyol (Montoro o qui vingui a substituir-ho). Per a aquesta feina Junqueras ha escollit dos membres de la seva Executiva, a Lluís Salvadó per a la Secretaria d’Hisenda i a Pere Aragonès com a Secretari d’Economia.
El segon gran repte és el de culminar el full de ruta i validar democràticament (malgrat les traves que hi hauran) un procés constituent capaç d’ampliar les fronteres de l’independentisme. Sens dubte, la independència no es pot aconseguir solament amb un 48% dels vots en unes eleccions a un Parlament autonòmic. El full de ruta de Junts pell Sí preveu un referèndum de la Constitució catalana que sigui la validació definitiva del procés i l’acta fundacional, per tant, de la República. Per tal que això sigui possible el govern de la Generalitat haurà de sumar al màxim nombre d’actors en la construcció i definició d’aquest nou Estat. L’obertura d’un procés constituent ciutadà facilitarà la participació dels sectors més federalistes (o independentistes condicionals) en la definició i als debats previs al text constitucional. Especial rellevància tindrà el rol de la gent d’En Comú, el grup polític de confiança d’Ada Colau, que compta amb independentistes com Jaume Asens o Gerardo Pisarello en les seves files. En la mesura en què el text constitucional sigui confirmat àmpliament, la comunitat internacional no podrà negar la legitimitat del procés independentista. De fet, el propi govern belga ja va fer públiques les seves discrepàncies en relació a un hipotètic reconeixement d’una Catalunya independent. El treball del govern Puigdemont (i sobretot del conseller d’Exteriors Romeva) serà principalment explicar com s’està construint l’Estat català, buscant complicitats en el marc de la Unió Europea (però no només).
En tercer lloc cal destacar un aspecte importantíssim, molt lligat als dos primers reptes que citava anteriorment. Es tracta de la consecució d’un pla de xoc social, capaç de reduir la desigualtat i de romandre en el temps com una senya d’identitat del procés independentista. La CUP té molt a veure amb l’entrada d’aquest pla en l’agenda pública, però el propi programa de Junts pel Sí ja preveia moltes de les mesures que finalment es prendran. El cert és que si pot ser constituir una Hisenda capaç de recaptar un alt percentatge dels impostos, la conseqüència automàtica serà una major quantitat i efecte de les polítiques socials. D’altra banda, si aquestes polítiques socials es converteixen en bandera de la Nova República, serà més fàcil amplificar la majoria política independentista i incorporar sectors federalistes en la fundació del nou país.
Certament, sobre el paper, no sembla fàcil aconseguir aquest objectiu. Sens dubte hi haurà molts actors capaços d’influir sobre molts aspectes (els mercats internacionals, la capacitat de Catalunya d’accedir a crèdit o fins i tot la tasca de govern de Colau a Barcelona) però, de moment, la pilota està en la teulada dels propis independentistes, que hauran de fer realitat un full de ruta excepcionalment complex (pel moment actual i per la dificultat dels objectius). Com diuen en la famosa saga cinematogràfica de moda, que la força ens acompanyi.
Article publicat original en gallec al setmanari Sermos Galiza (PDF).
Se queres lelo en galego, vai aquí.
Silvio Falcón 