-
Gaullisme i socialisme fora de la segona volta.
Per primera vegada els republicans i els socialistes es queden, tots dos, fora de la segona volta de les eleccions presidencials. L’únic precedent similar va tenir lloc l’any 2002, quan Le Pen pare va superar Lionel Jospin. La crisi del sistema de partits francès ha esdevingut una completa i absoluta reconfiguració en ambdós eixos ideològics. Cap dels dos partits tradicionals lidera a hores d’ara l’espai de l’esquerra o el de la dreta. Ni tan sols el de centre!
Hamon, hereu del desastrós bagatge polític d’Hollande –malgrat ser crític amb les seves polítiques-, ha estat incapaç d’obtenir un resultat digne. Només ha obtingut un 6,35% dels vots i poc més de 2,2 milions de vots. El desastre supera amb escreix el de 2002, quan Jospin va obtenir un 16,18% dels vots i es va a quedar a menys de 200.000 vots de superar Le Pen. El fracàs d’Hamon és encara més greu si tenim en compte que a les primàries socialistes van participar una mica més de 2 milions de persones. En el seu favor cal dir que tant quadres territorials com polítics socialistes de primera línia van donar suport públic a Macron, com ara Manuel Valls.
La desactualització de la proposta política de Fillon, per la seva banda, passa per dos aspectes principals. En primer lloc, per la gestió que ha fet la seva candidatura de l’escàndol al voltant dels salaris públics de la seva dona. Una fugida endavant pròpia d’una política que ja no existeix. L’altre signe de debilitat dels republicans és el perfil del seu electorat. Fillon, malgrat guanyar a més de 5000 municipis, només ha liderat la intenció de vot en una franja d’edat: els més grans de 70 anys.
Tot plegat ha fet retrocedir el bipartidisme francès d’un 55,81% l’any 2012 a un 26,29% en aquestes eleccions.
-
Macron, el candidat –de l’establishment- republicà.
Si Macron fos espanyol o català, Gabriel Rufián li diria Monsieur CAC 40. Potser té menys ganxo que Señor Íbex, però sens dubte l’aposta de renovació de l’establishment a França ha estat Emmanuel Macron. Amb el suport explícit d’importants empresaris i prohoms de la societat francesa, ha aconseguit sumar forces amb molts exquadres territorials socialistes i amb el MóDem de François Bayrou. Una opa en tota regla.
Ara bé, Macron ha fet possible el miracle. Crear un partit un any abans de les presidencials i guanyar la primera volta és quelcom ben complex, tenint en compte les característiques d’un país com França. Macron, criticat en la primera volta per superficial i poc concret en propostes, serà ara l’ariet de les forces republicanes per batre el Front National. Ja ha obtingut el suport d’Hamon i Fillon i els seus respectius partits. Hi ha fins i tot qui parla de Front Republicáin per aturar el Front National. Serà aquest fet un regal enverinat per a Macron, potser?
-
La greu crisi de l’esquerra francesa.
L’esquerra francesa ha patit un retrocés històric. Socialistes i comunistes només arriben, sumats, fins a un 25,97% en aquestes eleccions. Cal recordar que François Hollande, el 2012, obtenia (tot sol) un 28,63% dels vots en primera volta – afegint-ne Mélenchon l’esquerra arribava fins a un 39,73% dels vots-. La crisi del PS no ha de fer mirar cap a una altra banda. Tampoc la França insubmisa de Mélenchon ha sabut captar els votants socialistes descontents amb la gestió d’Hollande, malgrat els seus espectaculars resultats. Només cal veure els resultats a la ciutat de París. A la capital francesa Mélenchon ha aconseguit un resultat 8 punts millor que l’any 2012, mentre que els socialistes –ni més ni menys- perdien fins a 24 punts.
Els joves també són un bon termòmetre per veure cap a on van les tendències. En la franja d’edat 18-24 Mélenchon lidera clarament amb un 30%. Inquieta, però, veure que un 21% dels joves han triat Marine Le Pen per presidir la República francesa.
-
Marine Le Pen: una minoria majoritària.
Els votants del FN són una minoria majoritària a França. No són capaços d’imposar-se (encara) a les eleccions presidencials però són la primera organització política del país. Macron ha guanyat la primera volta gràcies a un votant que ha dubtat entre ell i altres opcions i s’imposarà, previsiblement, a la segona volta amb encara més vots prestats per frenar Le Pen. En canvi, el votant del FN és el més fidel i decidit de tots. El més mobilitzat. Per això és el partit que ha guanyat a més municipis, fins a un total de 18.834, un 53% dels municipis de França. Le Pen triomfa especialment en àrees del país desateses per París, rurals, desindustrialitzades o deprimides. És la primera força entre les rendes més baixes, seguida de lluny per Mélenchon.
La clau per Le Pen és desmobilitzar la resta. Ho tindrà certament difícil. Però el seu principal actiu és aquesta minoria majoritària, capaç de decidir eleccions si la resta decideixen abstenir-se.
-
La tercera volta: cohabitació o blocage.
Trobo molt més interessant les eleccions legislatives del proper mes de juny que la segona volta de les presidencials. Principalment, perquè Macron té un avantatge imponent davant la seva rival Le Pen. Però, en segon lloc, perquè les legislatives sí podran condicionar la governabilitat de França. Seran la tercera volta. M’explico.
La primera volta de les presidencials ens ha ensenyat una França dividida en 4 trossos on cadascun s’ha emportat un 20% dels vots. Macron, Le Pen, Fillon i Mélenchon han obtingut des d’un 23,86% del primer a un 19,62% de l’últim. Tot plegat converteix en imprevisibles les eleccions legislatives, amb 4 forces que parteixen d’un empat tècnic i una cinquena (el PS) que aprofitarà la seva estructura territorial per millorar el resultat d’Hamon.
Aquesta fragmentació política pot dur a la cohabitació; pot obligar Macron a nomenar Primer Ministre un membre d’un altre partit. Però també podria tenir altres efectes, com a ara dur al blocage, a un col·lapse de les institucions de la V República. Caldrà seguir-ho atentament.
Silvio Falcón 