Skip to content

5 titulars sobre les eleccions als Països Baixos

L’atenció mediàtica que han rebut aquestes eleccions als Països Baixos ha estat completament inusual. Un sistema parlamentari especialment fragmentat com l’holandès acostuma a aparèixer amb més força als mitjans internacionals quan arriba el fatídic moment postelectoral i cal conformar governs de coalició.  En canvi, aquest cop, després del Brexit i la victòria de Trump, la comunitat internacional ha estat especialment atenta. Sobretot, perquè també és any electoral a Alemanya o França. La Unió Europea és cada cop més dèbil institucionalment però les eleccions al Estats membres són cada cop més europees; estan més interconnectades en termes de relat i d’esdeveniments.

Us presento 5 titulars d’urgència sobre les eleccions als Països Baixos per comprendre les principals claus dels resultats de les eleccions. No aspiro, però, a explicar-ne les causes (massa complexes, especialment per l’enorme nombre de partits que hi participaven).

Resultat provisional (95% escrutat) de les eleccions holandeses.

1. La participació ha assolit nivells històrics.

Aquests comicis han generat un gran interès entre la població dels Països Baixos. 12,9 milions d’holandesos cridats a les urnes per escollir 150 escons. El candidat que tingui el suport de 76 membres del Parlament neerlandès esdevindrà cap de govern. La participació ha crescut fins a un espectacular 81%, quan fa quatre anys va ser d’un 74,6%. Per contraposició, a les eleccions europees de 2014 va votar només un 37,32% de la població. Bàsicament, ha votat tothom i s’ha reduït al mínim l’abstenció, fins a números que s’apropen a una abstenció merament estructural.

2. Els liberal-conservadors guanyen i Rutte tornarà a governar.

El VVD del Primer Ministre Mark Rutte ha tornat a guanyat les eleccions generals. Molt probablement, ell revalidarà el càrrec al capdavant d’un govern de coalició amb 4 o 5 forces polítiques. Rutte resisteix malgrat el desgast i la clara tendència a la baixa. Dels 41 escons que tenia el seu partit fins ara, el VVD ha revalidat 33. El seu resultat, per tant, és dolent, però millor del que apuntaven algunes enquestes i raonable tenint en compte la davallada dels partits tradicionals -especialment del PvdA, que ha passat de ser segona a setena força-.

3. La ultradreta no té tant de poder però ha arribat per quedar-se.

El PVV de Wilders només ha aconseguit un 13,1% dels vots i 20 escons. Unes xifres que no són proporcionals a l’enorme atenció mediàtica que ha rebut, especialment a nivell internacional. Cal recordar que el propi PVV ja va obtenir un 15% de vots (24 escons) l’any 2010, acabant però en tercera posició. Aquest cop ha obtingut una agredolça segona posició. A més, la Llista Pim Fortuyn, una altra formació populista de dretes, va obtenir l’any 2002 un 17% dels vots i 26 escons. Sembla que l’extrema dreta té un sostre de vidre a Holanda que no és capaç de superar, encara que estigui de moda després de la victòria de Donald Trump. Wilders no ha tret profit l’estratègia #GreatAgain.

Que aquestes eleccions no siguin un èxit per a Wilders no implica que no representi una amenaça futura per a Holanda. El clima polític a Europa afavoreix l’auge d’aquest tipus de partits. La ultradreta sap que quan hi ha atemptats islamistes o conflictes religiosos pot obtenir un rèdit electoral. L’exemple més clar de la seva capacitat d’influència és la manera com han influït en l’agenda pública de molts partits conservadors. Per tant, en un context més difícil, la ultradreta podria estar en condicions de superar aquest sostre de vidre del que parlava abans. Més encara si són la segona força parlamentària d’Holanda.

4. Crisi dels laboristes i auge dels Verds.

L’espectacular davallada del Partit Laborista – el PvdA – (d’un 24,8% l’any 2012 fins a un 5,7% aquest 2017, perdent gairebé 30 escons) té causes múltiples. Moltes segurament estan relacionades amb les polítiques del Govern, que compartia amb el VVD del liberal-conservador Rutte. Tot i això, la pasokització del PvdA és un fenomen que també va de la mà del sorgiment del populisme de dretes. Quan la socialdemocràcia no exerceix de socialdemocràcia, algú ocupa el seu espai. En el cas d’Holanda, sortosament, no ha estat només Wilders, sinó que els Verds i els socioliberals del D66 s’han beneficiat dels desastrosos resultats laboristes. La progressió de Groenlinks és especialment interessant, per la joventut i frescor del seu líder Jesse Klaver. Nascut l’any 1986 i fill de la immigració, ha aconseguit gairebé quadruplicar els suports al seu partit des que va assumir-ne el lideratge. Hi ha qui parla del Trudeau holandès.

5. Una lliçó per a les eleccions franceses i alemanyes.

Els mitjans, de vegades, fan grans els candidats d’extrema dreta. La publicitat gratuïta que ha tingut Wilders a la premsa holandesa i internacional ha estat fruit de la por a que pogués guanyar les eleccions. No cal abraçar l’autocomplaença (‘no governaran mai’), ni tampoc mostrar una posició alarmista com la que hem vist als mitjans aquestes setmanes. La ultradreta és un perill però, de moment, encara surt derrotada de les eleccions democràtiques als països de la UE. Hem de conèixer-la però no amplificar el seu missatge.
Cal prendre nota i aprendre la lliçó per les eleccions presidencials i legislatives a França d’enguany.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: