Les eleccions europees tenen un component, a Catalunya i a la resta de la Unió Europea, de vot-reacció. Aquesta reacció es manifesta de diferents maneres en funció de l’Estat o de la conjuntura política del país de què parlem. A França, per exemple, l’antic Front National ja va guanyar les eleccions europees de 2014 (24 eurodiputats), com ara ha tornat a fer amb la seva nova marca Rassemblement National (22 eurodiputats). La ultradreta, per diverses raons, és la que catalitza millor la protesta contra la Unió Europea i, alhora, contra els governs nacionals.
Aquest vot protesta també té lloc, amb conseqüències importants, al Regne Unit. L’any 2014 Nigel Farage i l’UKIP s’imposaven a les eleccions europees obtenint un total de 24 eurodiputats. Enguany el nou Brexit Party de Farage ha obtingut l’impressionant xifra de 29 escons a Brussel·les i Estrasburg.
La ultradreta ha obtingut bons resultats a Itàlia, on el lideratge de Salvini ha quedat reforçat, passant de 17 eurodiputats a un total de 28 i esdevenint la primera força d’Itàlia. A Bèlgica sobta el ressorgiment del Vlaams Belang, que ha obtingut en aquestes eleccions fins a un 11,5% dels vots.
A altres països aquesta reacció passa per triar altres tipus de partits; els quals no votaries en cap cas a unes eleccions ordinàries. Un vot experimental. Per exemple, a Holanda ha obtingut un eurodiputat la formació 50PLUS, un one-issue party focalitzat en els drets i les preocupacions dels pensionistes -i dels futurs pensionistes-. En la mateixa línia, a Portugal el Partit animalista anomenat “Pessoas-Animais-Natureza” (PAN) ha obtingut 168.372 vots i un eurodiputat a Brussel·les i Estrasburg.
A casa nostra no ens podem comparar, per sort, amb aquestes situacions. La ultra-dreta de VOX s’ha quedat amb 3 eurodiputats i només un 6,20% dels vots, empitjorant els seus resultats de les eleccions generals del mes d’abril. D’altra banda, no hi ha cap partit ‘experimental’ que arribi al mínim de vots necessari per obtenir un eurodiputat, tot i que cal recordar que el PACMA va obtenir 294.657 vots (1,13%), el seu millor resultat a la història d’unes europees i a uns 70.000 vots d’assolir l’escó.
Catalunya ha votat massivament la candidatura de Carles Puigdemont. Cal dir que les victòries ja no són com abans, amb percentatges amplissims i molta diferència amb la segona força. Tot i això, el resultat és força contundent. Un 28,52% dels catalans té clar que Puigdemont ha de tenir el seu suport per seguir fent a les institucions europees allò que està fent des que es va exiliar a Bèlgica. Si repassem el suport a aquesta candidatura per províncies, podem veure com obté un 40,31% dels vots a Lleida, un 44,91% a Girona, un 25,56% a les província de Barcelona i un 27,80% a la província de Tarragona. Una distribució desigual que, sens dubte, pot convidar a la reflexió d’aquest espai polític sobre la figura del President Puigdemont. ERC, en canvi, obté un resultat força similar a les quatre demarcacions malgrat el bon resultat de JxCat: Barcelona (20,26%), Girona (21,54%), Lleida (26,42%) i Tarragona (24,58%).
Puigdemont ha esdevingut aquest vot experimental al nostre país. Un vot útil i alhora protesta de cara a projectar el missatge independentista a les institucions europees. Només així es pot entendre el comportament electoral dels mateixos electors en uns altres comicis i la solidesa en els suports a ERC en tant per cent.
L’any 2014, ERC va encarnar aquest vot experimental, que pressionava el govern de Mas davant la celebració del 9-N. Potser per aquesta raó va guanyar les eleccions al Parlament Europeu a Catalunya amb el tàndem Terricabras-Maragall. Aquest 2019, JxCat era un vot experimental amb voluntat internacionalitzadora, amb el desig d’atorgar un rol institucional estable al President exiliat.
L’espai polític postconvergent hauria de reflexionar sobre aquesta circumstància, perquè tot i que la realitat municipalista té les seves pròpies dinàmiques, la comparació pot ésser interessant a l’hora de vertebrar un espai polític sòlid a nivell nacional. Quatre dades, comparant locals i europees a nivell provincial.
Els resultats de JuntsxCat difereixen molt entre les eleccions europees i les municipals. Insisteixo que és un agregat provincial i, per tant, es mitiga l’efecte localista de les eleccions municipals. A la província de Barcelona hi ha 14 punts de diferència entre el resultat de Puigdemont i el dels i les candidates municipals. A Tarragona 9 punts, a Lleida 11 i a Girona un total de 15 punts percentuals.
No és ortodox comparar eleccions de diferent tipus -a diferent elecció, diferent comportament-, però… Per això té sentit observar les dades de 2014 i 2015.
La diferència entre els resultats a les eleccions locals i a les europees són ínfimes, baixíssisimes. Dos punts de diferència a Barcelona, 3 a Tarragona, 2 a Lleida i 3 a Girona. Malgrat que les eleccions no van ser el mateix dia, l’espai polític convergent competia provincialment en uns mateixos registres.
La conclusió, a priori, podria ser: aquests vots provenen d’Esquerra Republicana. Observem les dades.
En general, sobta constatar la solidesa del vot -i de la distribució d’aquest- per part d’ERC, mentre que el símptoma d’esgotament de l’espai postconvergent passa per debilitat dels seus resultats a nivell territorial. La frontera Puigdemont és quantificable, però no enfonsa Esquerra. En canvi, Junts per Catalunya pateix quan el seu candidat no és l’expresident de la Generalitat, com ja es va veure a les eleccions generals de l’abril de 2019.Esquerra Republicana presenta uns resultats prou similars en aquestes eleccions municipals i europees. A demarcacions com la de Lleida o la de Girona sí que es nota un cert efecte Puigdemont a les europees (6 punts per sota de les locals), però destaca la capacitat d’obtenir un resultat per sobre del 20%. Sembla que la capacitat de seduir nous votants resta intacta, tenint en compte els bons resultats de JxCat a les europees de 2019.
En conclusió, sembla que l’independentisme també ha utilitzat aquestes eleccions europees per practicar un vot protesta; un vot experimental. Com a mínim, el votant independentista ha triat una opció per governar els seus municipis i una altra de diferent per transmetre el missatge a Europa. Sorprèn veure com Junts per Catalunya s’ha convertit en l’espai mediàtic i cridaner de l’independentisme, deixant que Esquerra Republicana faci feina de base, especialment a l’àrea metropolitana -observant les dades de la província de Barcelona-. Si la política es fa per a governar, a Junts per Catalunya haurien de pensar com subvertir o paliar aquesta tendència. Perquè a les europees, el raonament del ciutadà indepe mitjà sembla que ha estat: “votaré Puigdemont perquè és el vot que els fa més mal”.
Silvio Falcón 