La comunitat autònoma gallega decidirà entre el canvi o el continuisme a les eleccions del proper 5 de març de 2020*. Uns comicis que seran un examen avançat, un pèl sorpresa, per les esquerres gallegues que potser no estaven prou preparades per a un avançament electoral com el que ha fet Feijoó. Aquest domini de la iniciativa política ha caracteritzat els governs populars a Galícia, especialment durant la darrera dècada. L’actual President sempre (2012, 2016 i 2020) ha avançat els comicis per tal de fer-los coincidir amb les autonòmiques a la comunitat basca. Potser és cosa de meigas, però enguany ho ha tornat a fer malgrat el mal resultat del Partit Popular gallec a les generals i municipals celebrades l’any 2019. Sense dubte, unes eleccions autonòmiques són tot un altre univers, i Feijóo, Tellado i la resta de la cúpula del PP ho saben perfectament.
Quines opcions té, doncs, l’esquerra, d’expulsar Feijóo de Monte Pío? És realista imaginar un escenari ajustat entre els dos grans blocs polítics enfrontats en aquests comicis?
En primer lloc, cal dir que el PP viu una situació inèdita. L’auge de VOX li va permetre arribar a un 8% dels vots a la comunitat gallega a les passades generals. Amb Ciudadanos en clara davallada, hi ha una possibilitat que un percentatge petit –però determinant- del votant de dretes pugui optar per opcions diferents del Partit Popular. A les províncies gallegues la barrera electoral és d’un 5%, cosa que fa molt complicat que VOX o Ciudadanos obtinguin representació al Parlament d’O Hórreo. La dada que preocupa el partit de Feijóo és el 31,94% dels vots obtingut a les eleccions generals de novembre de 2019. Part de les possibilitats de victòria de l’esquerra passen, al cap i a la fi, per la fragmentació del votant de centre-dreta.
En segon lloc, cal observar el procés de recomposició i reordenament de l’esquerra gallega. Ana Pontón (BNG), Gonzalo Caballero (PSdeG) i Antón Gómez-Reino (GeC) són els tres caps de llista de l’esquerra, que concorre de forma plural. El risc d’una atomització de candidatures era real, però finalment s’ha pogut limitar el nombre de llistes a 3.
El Bloc Nacionalista Gallec és la força d’esquerres i nacionalista per excel·lència. La seva efervescència al final dels anys 90 i principis dels anys 2000 els va permetre fer el sorpasso al PSOE. L’any 2012 aquesta front de partits va celebrar una assemblea multitudinària on van xocar diverses corrents internes del Bloc, que va desembocar amb l’escissió del seu líder històric Xosé Manuel Beiras. Recuperats d’aquell sotrac sota el lideratge d’Ana Pontón, presenta unes candidatures renovades i es prepara per –després d’una dècada de pèrdua de suports- recuperar el nivell de suport popular que havia gaudit a la dècada dels 2000. La seva candidata és la única que repeteix com a cap de llista per part de les forces d’esquerres.
El fitxatge d’Alexandra Fernández, exdiputada d’En Marea, per a les seves llistes a Pontevedra, és el més gran exponent del bon moment que viu aquesta força política. El capital nacionalista de les llistes rupturistes pren partit, almenys parcialment, a favor de l’autoorganització de l’esquerra nacional gallega i la fi dels pactes amb Podemos i IU. Les expectatives del BNG són importants (una pujada de fins a 6 o 7 escons), apropant-se al PSOE a la pugna per la segona força.
El PSdeG fa temps que busca un lideratge estable. L’any 2012 va presentar Pachi Vázquez, el 2016 Xoaquín Fernández Leiceaga i enguany presenta l’economista de Vigo Gonzalo Caballero. Aquesta dècada, pels socialistes, ha estat un malson. Des del 2009 els socialistes han passat de 25 escons (31,02%) a 14 escons (17,87%), ja com a tercera força. Ara bé, el nou lideratge de Caballero i l’efecte Sánchez poden ser dos elements que ajudin els PSdeG a obtenir un resultat similar al de les eleccions generals, on van obtenir un 32,13% el passat mes d’abril i un 31,28% a la repetició del novembre.
Els socialistes aspiren a ser segona força per poder liderar un possible govern tripartit – si Feijóo perd la majoria absoluta.
A última hora i gairebé contra pronòstic, es va registrar la coalició Galicia en Común-Anova-Mareas que aplega Podemos, Esquerda Unida, Anova i les marees municipalistes de A Coruña i Santiago. L’espai de l’esquerra rupturista ha mutat cada cop que hi ha hagut eleccions, tal i com ens recorda l’hemeroteca: Alternativa Galega de Esquerda (2012), Alternativa Galega de Esquerda en Europa (2014), Marea Atlàntica i Compostela Aberta (2015) i En Marea (2016). La retirada de Podemos i EU d’En Marea l’any 2019 va fer que a les eleccions europees de 2019 aquest partit es presentés sense el suport de les forces estatals, obtenint un resultat molt baix.
No hi ha gaire motius per a ser optimista, especialment quan el candidat (Antón Gómez Reino) és força desconegut. Tot i això, el fet de comptar amb Miguel Anxo Fernán Vello o Martiño Noriega a les seves llistes, permet a la coalició presumir d’una certa idea d’unitat popular. Ni En Marea ni AGE van acabar com a grup parlamentari les passades legislatures. Ho aconseguiran, aquest cop, els rupturistes?
A Galícia conviuen dos grans blocs polítics d’una dimensió similar; per una banda les esquerres i per l’altra el centre dreta hegemònic –tenyit de galleguisme- del Partit Popular. L’aritmètica parlamentària i la pluralitat de llistes fa que l’esquerra necessiti un resultat més gran (en percentatge) per poder imposar-se electoralment, a diferència del que li passa als popular. No deixa de ser curiós que la gran amenaça per a Feijóo pugui ser Ciudadanos, que en cap cas traurà representació, o VOX, que sembla que no arribaria al llindar electoral.
La clau de la comtessa electoral passa pel vot que se li escapa, a banda i banda, al PP: tant en direcció a VOX, com en direcció a Cs o al PSOE i, en menor mesura, de la capacitat de mobilització d’ambdós blocs. Hi haurà una nova majoria?
*Nota 26 de juny de 2020. A causa de la pandèmia, les eleccions gallegues tindran lloc el 12 de juliol de 2020.
Silvio Falcón 