No parlar sobre política -amb segons qui- és la millor prevenció davant l’estès fenomen del cunyadisme. I compte perquè ara comença a ser ‘cunyat’ utilitzar el terme cunyadisme. Què hi farem.
Tot i això, sabem que és impossible evitar la qüestió política als àpats de Nadal. Les sobretaules amb neules, licors i torrons conviden a encetar temes polèmics. És la cita perfecta per recordar-li al tiet socialista la dimissió de Sánchez o al cosí del PP los vecinos y el alcalde de Rajoy. Sovint fins i tot (i si són homes, més) el comensal pensarà que té més raó si crida més.
Els que d’alguna manera o altra participem de la política ens veiem en un dilema importantíssim. Deixar que la gent opini sense gaire fonament o intervenir amb una certa por de ser silenciats. A mi m’ha passat i estic convençut que a alguns de vosaltres també.
Per això, aquest petit manual intenta preveure els principals temes que sortiran a col·lació aquest Nadal quan estiguin els polvorons a taula i s’estigui obrint el cava. Amb quatre senzills apunts estaràs prou informat com per contrastar el nivell etílic (o d’informació) del teu interlocutor.
1. Síria i refugiats.
A Síria hi ha un conflicte polític on Estats com Rússia, Iran, l’Aràbia Saudita o els Estats Units estan jugant un paper clau. A Síria combaten xiïtes contra sunnites, Rússia contra els EUA, etc. Tot plegat d’una complexitat gegantina, on no hi ha bons i dolents (ni tampoc ‘nosaltres i ells’).El govern d’Al-Assad té el suport de Rússia, Iran o Hezbollah. L’oposició siriana té el suport dels Estats Units, Aràbia Saudita o Turquia. Dintre d’aquesta oposició trobem Al-Nusra (Al-Qaida a Síria), l’ISIS o el FSA, l’oposició democràtica.
Aquest conflicte multilateral –en forma de guerra civil- ha provocat que una gran part de la població s’hagi de desplaçar. Durant els primers 11 mesos de 2016 hi ha hagut unes 940.000 peticions d’asil a tots els Estats de la UE (dades Eurostat), el que representa un 0,18% del total de la població de la UE (507 milions de persones). Certament la qüestió dels refugiats està molt més relacionada amb criteris humanitaris que amb capacitat d’acolliment o no. A l’Estat espanyol han demanat asil, durant aquest 2016, unes 11.700 persones (dades d’Eurostat), només un 0,025% del volum de població espanyola. Malgrat tot, és evident que no tots els peticionaris d’asil s’han instal·lat a casa nostra.
Cal rebutjar, doncs, qualsevol simplificació sobre la qüestió dels refugiats: només representa un acte humanitari i és, demogràfica i econòmicament, absolutament assumible.
2. La victòria de Trump als EUA.
La victòria de Trump ha sorprès, però segur que a molts àpats sentireu a dir que, d’alguna manera, el president electe nord-americà ha guanyat perquè ‘tenia raó’. Certament ha sabut convèncer l’electorat dels Estats clau de la comtessa electoral (Pennsylvania, Michigan, Wisconsin especialment). Aquests Estats tradicionalment demòcrates (fins i tot Gore i Kerry havien guanyat amb cert marge al Rust Belt) han triat Trump davant l’establishment.
Hillary, però, va guanyar les eleccions als EUA en vot popular per una diferència de més de 2 milions de vots (48,1%) sobre Donald Trump (46%). La diferència de vot favorable a Trump als Estats clau ha estat minsa.
Per tant, amb poc més de 80.000 vots a tres Estats molt concrets, Clinton ara mateix seria presidenta dels EUA. Unes eleccions amb més de 120 milions de vots emesos decidides per pocs vots. La victòria del polèmic candidat republicà ha estat, per tant, menys lluida del que, portes enfora, ha semblat.
3. Governabilitat a Espanya.
A Espanya, res no canvia. Ni Pedro Sánchez és l’esperança del progressisme espanyol ni Susana Díaz la dolenta de la pel·lícula, ni viceversa. Si el PSOE o el PP haguessin volgut pactar un referèndum sobre la independència (a l’escocesa) amb els partits catalans haurien obtingut el seu suport per a la investidura. No s’haguessin repetit eleccions i Rajoy no seria més fort encara.
La hipòtesi Podemos s’esmicola al mateix temps que el PSOE mira de recomposar-se. Mentre, la dreta serà hegemònica els propers anys a Espanya. Quin és l’únic canvi que sobreviu a l’Estat? El que representa l’independentisme.
4. Independentisme.
Sobre aquesta qüestió la recent enquesta del GESOP per a El Periódico és profundament útil. Un 84,6% dels catalans vol que es faci un referèndum sobre la independència. Un 49,6% hi participaria encara que no sigui acordat amb el govern d’Espanya. Només un 13,8% no vol que es celebri en cap cas. A més, el gruix de votants del Sí és més gran; un 48,9% davant del 40,3% del No, amb un 8,5 d’indecisos.
I, a Espanya, segons una enquesta de La Sexta, un 44,8% dels espanyols toleraria la celebració d’un referèndum. L’independentisme afronta, per tant, un moment polític clau amb el suport social necessari per continuar endavant.
Tranquils, cunyats del món. Si Catalunya s’independitza el Barça pot continuar a la Lliga Espanyola. També és possible que jugui una Lliga Catalana, o que el convidin a jugar a qualsevol altra lliga. Casos com el de Gales (on uns equips juguen a la Premier Anglesa i altres a les lligues pròpies) ens ensenyen que el món del futbol sempre ofereix un vestit a mida a les realitats polítiques. Sobretot, perquè al cap i a la fi és un negoci.
En conclusió…
I fins aquí! Segur que hi ha més temes, però amb aquests quatre (dos de política internacional i dos de política domèstica) em sembla que en teniu prou. Aquest esquema us pot servir una miqueta, tot i que potser al final acabeu parlant del caranchoa, de la final de Gran Hermano, de First Dates o dels Arghs de la Cuore. Mai se sap.
Silvio Falcón 